Mirandês – Camoniano

Camoniana Mirandesa - Façanha de Egas Moniz

  Estudos de Philologia Mirandesa – Volume II – J. Leite de Vasconcellos  

 

                                                                        (Lus., Ill, X:\X\XLl)

                                                                                        1

Nü passa muito tiempo, quando I forte Princepe a Guimarãis stá cercado de muitissema tropa; que d’ esta maneira I einemigo frido fui pruparar-se de nobamente;  mas I Princepe quedöu Ihibre, porque I söu fiel mestre Egas öufrecilu-s’ a Ia dura morte; si assi nü fusse, podie-se perder, por nü star bië prebenido.

                                                                                      2

Mas I bassalho fiel, coincendo que I söu amo nö podie rejestir, bai a star cul Castelhano, prometendo q’ el farie cii que l Princepe beniss’ a oubedecer-Ie. L einemigo alhebanta I circo öurrendo, cunfiado na promessa i na cuncencia d’ Egas Moniz; mas I peito de I nobre moço nü cunsinte star sujeito a öutra pessona.
                                                                                      3

Tenie chegado I prazio prometido, ä que l rei casteIhano yu aguardaba que I Princepe, sujeito a las sues ordenes, Ie disse I öubediença ‘sprada. Egas, bendo que quedaba por mintiroso- l que I Castelhano nü cuidaba d’ el – öubriga-se a dar la doce bida ã troco de nü tener cumprido la palabra.
 

                                                                                     4

I bai-se culs filhos i la mulhier a ‘Ihebantar la fiança, descalços i desnudos, de tal modo que mas faië piadade de I que pidë bingança. I dezie: « Grande Rei, se pretendes bingar-te de la mie astrebida cunfiança, eiqui bengo öufrecer·me a pagar cula bida I pl’ometido.

                                                                                     5

Bes, eiqui traio las bidas einocentes de Is filhos si pecado, i de la mulhier: se peitos generososi bonos quedã sastifeitos cula morte cruel de Is fracos. Bes eiqui las manos i la Ihengua creminosas: dá-I’ a eilhas solas todo’ Is malos tratos i la morte, cumo fazië Cinis i l töuro de Perilo»

                                                                                     6

Cumo delantre de I algoç I cundanhado, q’ ya bubiu la mgrte na bida, pö I cachaço ne cepo, i yá antregado aspéra po l golpe temible: assi delantre de I Princepe anreibado Egas staba öufrecido a todo ; mas, bendo I rei aqueilha rala lialdade, tubo más força an cumpaixöü de I que Ia ira.

                                                                                     7

Era grande la fedlidade pertuesa de I bassalho que s öubrigab’ a tanto! Que más fizo I Persa naqueilha oucasiöu a que cortaba I rostro i las narizes? Dariu agoniaba-se tanto cü isto, que, suspirando, dizie mil bezes q’ antes qrie melhor l söu Zopyro sano de l que ser sinhor de binte Babilonias.

Camoniana Mirandesa - Genero Épico

                                                       PROPOSIÇÃO DOS « LUSIADAS»

                                                                          (Lus., I, I-Ill)

                                                                                    1

                                                        Las armas i les omes afamados
                                                         Que fúrü de la tierra Lusitana,
                                                         Por mares d’ atrás nunca nabegados,
                                                         Inda pr’ alhá de  I’ ilha Taprobana,
                                                         Ã peligros i guerras bië sforçados,
                                                         Más de I que prometie la força öumana,
                                                         I antre gente de lõge stablecirü
                                                         Nobo reino que tanto angrandecirü;

                                                                                    2

                                                         I tamië las Ihembranças gloriosas
                                                         D’ aqueilhes Reis que fúrü alhargando
                                                         Fé, amperio, i las terras beciosas
                                                         D’ Africa i d’ Asia andórü arrasando;
                                                         I aqueilhes que por obras balerosas
                                                         De la lei de la mgrte bã scapando:
                                                         Todo isso agora bengo eiqui cantar
                                                         Se l’ arte, más I angeinho, m’ ajudar.

                                                                                    3

                                                          Nu fale I sabio Grego ni I Troiano
                                                         Nas súes gran des biaiges que fazirü;
                                                         Calhe-se de Lixandre i de Trajano
                                                         La fama de Ias guerras que bencirü:
                                                         Q’ you canto I peito unrado Lusitano,
                                                         A guië Netuno i Marte oubedecírü:
                                                         Fine quanta la Musa antiga canta,
                                                         Q’ outro balor más alto s’ alhebanta.

                                                                    Tradução em prosa

                                                                                    1

Las annas i Is omes afamados que salirü de las bordas de I mar pertués, que queda a I Poniente, i passórü ind’ alha de Ia Taprobana, más balientes pa rejestir a Is peligros i a la guerra de I q’ era d’ asprar de l ome, i stablecirü antre gente de múi longe ü reino nobo que tanto angrandecirü;

                                                                                    2

I tamië la gloria deixada por aqueilhes reis que f´rü stendendo la fé i I amperio, i andóoü arrasando las tierras pecadoras d’ Asia i d’ Africa; i aqueilhes que por obras de balor se Ihibrã de la lei de Ia morte: cantando, los farei Ihembrados por tódalas partes, se l angeinho i l’ arte m’ ajudárë a tanto.

                                                                                    3

Nü se fale más de las grandes biaiges que l sabio Grego i I Troiano fazirü por mar; acabe la fama de Ias bitórias de Lixandre i de Trajano, – porq’ yöu canto I nobre peito de ls Pertueses, a quië oubedecirü Netuno i Marte: acabe todo l que la Musa antiga canta, porque s’ alhebant’ agora delantre de nós öutra balantie mai

Camoniana Mirandesa - Genero Lirico

                                                                                     I

                                                                          ( Vol. II, p. 10)

                                                          Tu q’ eras la mie alma, i me fugiste
                                                          Tá cedo, d’ este mundo desgustosa,
                                                          Bibe siempre ne cielo, ah branca rosa!
                                                          I yöu qued’ acá na tierra siempre triste.
                                                          S’ alla, nesse lhugar donde chubiste,
                                                          Pode chegar d’ Ia bida delorosa
                                                          Ún’  alhermbrança, Ihembra-te piadosa
                                                          De I puro amor que nes mius olhos biste.
                                                          I s’ antendires que podrá mercer-te
                                                          Algo este miu delor que me quedöu
                                                          Po la grande desgracia de perder-te,
                                                          Pid’ a Dius, que Is töus anhos ancurtöu,
                                                          Que me lhiebe d’ acá tã brebe a ber-te
                                                          Cumo el de pie de mi t’ a ti Ihebou.                                                                                  II

                                                                            (VO!. lV, p. 59)

                                                          Quiero que me roubeis l’ alma, i quanto
                                                          yöu tubir, cü tanto que me deixeis Is
                                                          ohos pra bos ber.

Nü tengo nada que nü seia bosso; despuis de me tirar la bida, tirai-me tamië Ia morte; s’ inda tengo algo que perder, quiero que me Ihebeis, cü tanto que me deixeis Is olhos pra bos ber.

                                                                                    III

                                                                           (Vol. IV, p. 61)

                                                          Pus Is mius olhos numa funga, i atirei ü tiro
                                                          co’ eilhes a las grades d’ una janela.

Üna fidalga, por maldade, pegöu nes olhos na mana, i  atiröu-m’ üna pedrada co’ eilhes a l coraçöu. Apuis mirei par’ eilha, armei la mie funga, acertei-Ie na janela, i bumba! cobrei-Ia.

                                                                                   IV

                                                                          (Vol.. IV, p. 73)

                                                          Hai ü bië que chega i fuge,
                                                          I chama-se este bië tal:
                                                          «Tener bië pa sentir maI».
                                                          Quië bebiu siempre nü ser,
                                                          Indasque séia ä pobreza,
                                                          Nü biu I bië de la riqueza,
                                                          Ni I mal de s’ ampobrecer ;
                                                          El nü ganhöu pa perder,
                                                          Mas ganhöu cü bida eigual
                                                          Nü t’ ner bië, ni sentir mal.

                                                                                   V

                                                                        (Vol. IV, p. 75)

Ls bgnos bi-Ios siempre passar ne mundo grandes tremientos; i, para más me spantar, bi siempre Is malos nadar nü mar de cuntentamientos.

Cuidando alcançar assi I bië, tã mal öurdenado, fui malo, mas fui castigado. De modo que solo para mi anda l mundo cuncertado.

                                                                                VI

                                                                       (Vol. IV, p. 79)

                                                          Perdigöü perdiu la pruma,
                                                          Nü hai mal que Ie nü benga.

L perdigöü, que puso I pensamiento nü lhugar múi alto, perde las prumas cü tanto bolar, mas ganha Ia pena de l tremiento ‘: yá nï të alas para se tener nel aire, ni neI biento: nü hai mal que Ie nü benga.

Quijo bolar par’ üna torre mui aIta, mas achöu-se desalado, i, quando se biu assi deprumado, morriu cu muito delor, .. el ampeçab’ a queixar-se: quanto mas se queixaba, el mas se sentiae, i nü hai mal que Ie nü benga.

                                                                              VII

                                                                      (Yol. IV. p. 85)

                                                          lnda nü podo coincer
                                                          Este grande desarranjo:
                                                          Que bós, sinhora, sendo anjo.
                                                          L Diabra bas querga tanto …
                                                          Bië beio que dais sinal
                                                          De la mie muita firmeza.
                                                          Porque Is Diabros quierë mal
                                                          A Is anjos por natureza.

                                                                             VIII

                                                                   (Vol. IV, p.110)

                                                          Si bentura ye por de mas …

L trabalh’ unrado trai siempre fruito cü gusto; mas Is trabalhos d’ aqueilhes que nü tenë bentura balë pöuco i custä muito.

L trabalho cuntino quebra todalas piedras duras, i fai Is omes eimortales. Mas qrer achar la bentura, sï bentura, ye por de más.

                                                                              IX

                                                                     (Vol. IV, p.118)

                                                          Aqueilha cautiba
                                                          Que me të cautibo,
                                                          Porgue neilha bibo.
                                                          Yá nü quier que biba.
                                                          Yöu nunca bi rosa
                                                          Nü ramo purfeiro,
                                                          Q’ assi pa l miu peito
                                                          Fusse más fromosa.
                                                          Nï ne campo flores,
                                                          Nï streilhas ne cielo…
                                                          Nad’ acho tã belo
                                                          Cumo Is mius amores.
                                                          Rostra d’ ancantar,
                                                          Qlhos sossegados,
                                                          Negros j cansados,
                                                          Mas nó de matar.
                                                          Üna gracia biba
                                                          Que neilhes Ie mora,
                                                          Par’ eilha ser sinhora
                                                          De quie ye cöutiba …
                                                          Tã negro l söu pelo …
                                                          Ni l pobo eignorante
                                                          “Ya diç arrogante
                                                          Que I löuro q’ ye belo!
                                                          Negrura d’ amor
                                                          Ã doce flgura!
                                                          La niebe Ie jura
                                                          Trocar la quelor.
                                                          A quië neilha bira
                                                          Mansidöu tamanha
                                                          Bië parcira stranha,
                                                          Braba nu parcira.
                                                          Sumbrante animado,
                                                          Que I dolor amansa:
                                                          Neilha ã fi descansa
                                                          Todo l miu cuidado.
                                                          Esta ye la cautiba
                                                          Que me trai cautibado:
                                                          I, yá que neilha bibo,
                                                          Neçairo ye que biba!

Tradução em prosa da poesia antecedente.
Aqueilha cöutiba que me të coutibo, parque bibo neilha, yá nü quier q’ you biba.
Yöu nunca bi nü ramo de flores üna rosa que fusse más guapa de I q’ eilha pa Is mius olhos.
Ni las streilhas nel cielo, ni las flores nel campo me parecë tã fromosas cumo Is mius amores: ü rostro si eigual, olhos sossegados, negros i cansados, mas nü cansados de matar… üna  gracia biba que hai neiIhes, par’ eilha ser la sinhora. de quië ye coutiba …
L pelo de Ia sue cabeça ye tã negro, que I pobo, que nü sabe I que diç, yá nü cuida, a I be’-Io, que I pelo löuro q’ ye lindo.
Negrura d’ amor … la cara tã doce, que la niebe jura que por eilha trocarie la sue quelor.
Assi tã alegre i tã mansa, i a I mesmo tiempo cü tanto tino, bië pareee stranha, mas nü parece prubersa.
La sue preferencia ye grabe, i fai abrandar la tremienta: todo I miu delor descansa neilha.
Esta ye la coutiba que me trai coutibo; i, yá que bibo neilha, ye neçairo que yöu nü deixe de bebir.

                                                                        XX

                                                                (Vol. IV, p.130)

                                                          Berdes söü ls campos,
                                                          De q’!or de limöü:
                                                          Assi söü les olhos …
                                                          De l miu coraçöü.

Campo, que te stendes cü guapa berdura; öubeiIhas, que neilha teneis pástio; manteneis-bos de las yerbas que I brano trai; i yöu de las Ihembranças de I miu coraçöü.

Ganados, que paceis cuntentos, nu’ antendeis I bosso pastio: isso que comeis nü söü yerbas, nó; söü gracias de Is olhos … de I miu coraçöü.